l’imperceptible batec del caos

M’arrossego per l’ombra del dia

com ho fan els serpents de la nit,

i sols repto per sorres desèrtiques

que engoleix el vertigen insomne

d’un rellotge d’arena infinit!

Anna Maria Ticoulat

Tot és un espedat,
l’inici del caos,
caiguda a plom.

Somnis impossibles esdevenen
el perfecte buit per on caure
etílic de tu, per on
començar a aprendre a volar.

Anàrem a l’embarcament del dol

T’estim per sempre, aquest vespre.

Biel Mesquida

S’encavalca la partença i tota la fúria
del pensat. Envio i rebo el silenci increscendo,
mortuori, la mudesa ofegadora del buit.
El buit del teu nom de campana
que no ressona. El buit de les mans.

Saps que no sé estimar d’altre manera
que abocant-te tot l’amor, però te’n vas
a l’embarcament del dol, a la dissolta formula
d’esperar que l’heura torni a cobrir-ho tot.

tocar-te

tot ho fem per últim cop

Carles Camps

Camps de roselles per tot. Un mar
de blat per madurar. L’olor
de terra mullada endinsant-se’t.
Voldria que les paraules fossin mans
i tocar-te.

por

Rere un adéu no hi ha mai res rodó.

no ser-te

dels pous de la por
de les llacunes ermes
tornes
sense que la tènue
claredat d’aquest matí
d’hivern pugui
mai abastar-te.

Carles M. Sanuy

Una suor freda em diu la distància.

Fem passos buits i
tot el que hem perdut
sense haver-ho viscut,
ni tan sols un guany,
ens envelleix l’esperança.

Som supervivents del no ser.

palpa'm

Amantes insólitos,
nunca nos reunimos, ni por casualidad,
a oler la lluvia, ni a agitar banderas
ni a cerrar las ventanas
ni a inventar, ni siquiera
inventar
algo cierto.

Irene Gruss

L'escletxa de llum que has obert
m'il·lumina,
franquejant-te el pas
i,
t'escric:
palpa'm.

T'esperaré amb la tassa de té,
els besos amb aroma d'anís.
T'esperaré amb les mans
ofertes.

per tu

oníric

Alguns dies les illes
no són només la terra.
Alguns dies, alguns,
les illes som nosaltres,
les indefenses illes,
petits bocins de mar.

Jaime Preto Hepworth

Sondejo amb el batímetre
fins on caldrà interrogar.
Has humitejat el temps
del meu cor. Cada fragment
del teu dins dins meu. Cada memòria
narcòtica abolint l’instint.
L’esclat de créixer
de les llavors bategant-me,
pregonant la dèria
de ser-te.

noema

¿Ben bé era un far allò que desitjàvem
o bé l’esforç d’il·luminar en el text
el nom rebel que en la traducció
ni tu ni jo podríem manllevar?

Susanna Rafart

Sota la llum finíssima del matí
que omple el buit de la meva cambra
t’he recordat com aigua bullent evaporant-se.

De forma inevitable, no hi ha bes possible
en aquesta perifèria d’amor on m’aboques.
Caurà el desig begut per la distància
i ens banyarem de franc en les paraules negres
d’aquest naixent noema.

usdefruit

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Josep M. de Sagarra

Apropa’t a mi, amb la paraula justa, dius.

Passejo per la plaça porxada del meu anhel, i tu hi ets, envoltant-me. M’acaro a la ferocitat encarnada del dubte, m’enfronto a la hipotèrmia del no. Estic sotmès al miasma que desprens, i vull revelar-me contra el cànon establert.
Si vols, seré: qui vulguis, qui et reobri totes les humitats, qui fecundi amb l’aigua de la teva font el rumb indefinit de les tardes, qui ,sense més, entapissi de records la teva pell acaronada. Si vols: seré en tu, el mateix camí.

diàspora

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Josep Palau i Fabre

Només el pas del temps
ens dona el poder de recordar.

Així començà una tarda de sol
estirat al sofà de casa,
intentant imaginar-te.

Potser serà de matinada, on sola,
notaràs un calfred,
i no t’atreviràs a despertar-te.

Potser, imaginar-te, sigui l’extrem
més proper
que tinc de trobar-te.

Hi ha somnis que volen ser fogueres,
ens esperen silenciosos
encenent-nos el desig com una diàspora.

L’arquitectura del teu cos creix,
dia a dia, i un tumult de plenitud
desemboca en un hermètic anhel.

Tot és i no és alhora,
per això
deixa’m sentir la teva bellesa oculta.

escletxa de llum

Quan arribaré, portant-te l’alta saviesa dels boscos i la
remor de les amples fulles de la nit,
tindràs un pleniluni de sínia materna per als meus
besos d’aigua llarga…

Agustí Bartra

M’endinso en una zona magnètica,
vorejant l’abisme. Tinc l’arca
aparellada, la cleda on refugiar-nos.
La lluna de maig encatifa
la fosca mar.
D’una immensitat freda és el record.
Esculls, inquieten el rumb,
però els vents són benignes
i hi ha llum al far.

gairebé esglaons

Aquest dolor
de vida cada cop
més viu. Ja res
et calma el temps.

Carles Camps Mundó

Convé, de tan en tan, submergir-nos
en el saqueig de temples i castells,
inquirir-nos en l’èxtasi de l’espera
i reobrir l’adormit inici del caminar.

Després, començar a sorprendre’ns
de l’absència de dolor i massivament
irrompre en el plaer d’arrapar-nos
a l’eterna pluja del sentir.

la revolució permanent

Encara miren a les velles proes
els ulls que saben els camins del mar.

Salvador Espriu

Les orquídies, encara, són ofertes
a l’embat de claror fúlgida que entra
pel finestral. Tota una civilització
s’aglutina, en l’emparrat de llum
immolada, en el retronar de l’òxid
que, el temps d’espera, ha fet
créixer. Però una passió recognoscible
blega dins el metall, fins
entossudir l’arcaic magnetisme.
Les empremtes ens prometen
un antic saber que havíem oblidat.