ordir la trama

Escrivia amb signes tatuats
tot el mareig de l’allau
que la seva no presència enllunava.
Els records travessaven els rellotges de sorra
esdevinguts un desert de calda roent.
L’amor no acomplert s’escapava
a dispesa del silenci buròcrata
que llavorava la grisalla del plor.
Escrivia envestint la fosca
engalzat pel recurs amarg
de reviure la fragant nostàlgia
de no ser l’home nu que avançava
cap a les ones d’aquell mar.
Escrivia per reviure el cant
i fer-ne homenatge.

vent

Tot el dia ha bufat el vent a doll. Un vent fred i insistent, petri. Un vent que ha trucat les portes de la nostàlgia. Un trànsit d’aire que m’ha entumit, i t'he enyorat. He enyorat les teves mans acaronadores recorrent el meu cos, tot el meu cos. He enyorat les meves, de mans, recorrent-te, resseguint una vegada i una altra la teva pell que em fascina, la teva pell suau, goluda, que respon com un sismògraf enregistrant totes les ones que el meu corrent de riu et vessa. He enyorat la forma que tens de deixar-te abraçar, la forma d’aixoplugar-te abandonant-te a la seguretat dels meus braços i la força que s'hi abancala. He enyorat afalagar les teves sines i el camí humit del teu sexe.

Ebri pel camí de l’extinció he recordat com nedaves per damunt de les meves ones a la manera que ho fan els dofins.

per poder recordar

Per a poder recordar el roig dels teus llavis
vaig baixar a la botiga de la cantonada
a comprar melmelada de gerds.

Damunt d’una torrada amb mantega
vaig retrobar la dolçor dels teus besos.

l’admissió del dubte

M’he acalat a la bellesa
que se’t desclou.
M’he desmembrat en la fosca
d’aquest hivern duríssim.
Sota la llum del vespre m’he despullat,
analfabet,
i et voldria fer un poema en estat de precipitació extrem.

Inerme sota els teus turments
assajo la capacitat de capgirar l’ordre,
de perforar la nit que em perdura.
No importa que s’escurcin els dies,
a la pell encara,
a la pell,
duc la lleugeresa de les teves carícies.

travesses

Cel ras
i cap notícia de tu.

S'entremesclen la llum enfosquida
amb les històries viscudes,
amb l'absència de les teves carícies
a la deriva d'aquest matí de fred.

Exhaust em desperto en el trajecte
d'aquest final de camí.
Als nostres peus un riu
amb ressonàncies de vagó de càrrega.

Travesses la llengua de l’aire
amb lleugeresa,
amb el reclam de la teva tendresa,
amb l’immens poder d’un cavall desbocat.

Travesses la meva nostàlgia del blanc i negre
amb la teva actitud atlètica
de preparar la distància del salt.
A vegades la gana és un tigre irisat.