tràngol

No sé si gemegava el claustre però la nit ens va fecundar. No sé si el pont obria el pas a l’aigua que dividia les ribes, però m’acompliria per entrar en un tràngol que s’ajoqués, d’una mar antiquíssima, en l’alenar que t’encunya. D’hipèrboles has fet el joc i amb cantells de sina el desbast.
Accepto el poder de les tempestes i el teu poder de nuar-te. Transvaso tota la potència de l’amor en una carícia. Tu, et remous en una torrentera d’espasmes.

L’origen de les marees te antecedents en la teva pell agitadora.

tot són tentacles

Tot són tentacles, tot duu escrit el teu nom. Germino impregnat pel dolor, per la força d’una llum convulsa, fortament punyit pel desig violent de tenir-te a prop. I no hi ets en el contemplar de Venècia. No hi ets per corroborar l’ofec de melangia que la tendra sentor de l’aigua em penetra; no hi ets per sufocar la roentor de la llum de la posta sobre el Gran Canal. Camino estèril per la ferralla de l’amor i em deixo arrossegar com una góndola pels canals de la devastació.

Ara només estimo aquestes lletres, que no sé ni si t’arribaran.

cerco

Un matí sense croissants, sense xocolata, sense tu. Un matí més en que se m’escampen els sentiments que havia intentat no recórrer, mentre allito tot el dolor del desig dels teus pits infranquejables. Duc imprès el teu estigma com una flama incandescent. I cerco l’entrada a l’amor per sortir d’aquest amotinament.
Me’n vaig a Venècia.

assedegada

Estaves assedegada
i la voracitat mateixa ens va estremir.
Els teus dits eren cabòries
d’una tènue llum que s’encenia,
els encenalls
d’un hivern que naixia fumejant.
Quina inèrcia et plorava
d’aquells dits d’aigua!
És cert que tot ressona
i l’oblit pot ser el recer on reconstruir-nos.

aiguat

S’envola làbil la flaire penetrant,
l’alenada del desig de ser-te.
Com una alba la brisa enceta
el trepig incandescent del martiri.

Imagínat que anoto tots els mots
en la teva pell més blanca
i tu adquireixes forma d’aiguat
en la teva darrera pirueta.

gana

Toco la gana dels llavis
amb la carícia absurda
de la meva ceguesa al ridícul.
Aboleixo totes les lectures
d’aquest amor tràgic.

aquesta nit sense tu

L’últim i darrer vers que t’escric
abans de fer-se fosc,
abans que el dolor m’engati,
no ha estat l’antídot necessari
per esventrar el teu desamor.

Aquesta nit
m’he esfondrat en la tristesa,
en un humit soterrani.
Aquesta nit ha estat
duríssima sense tu.