gotes de pluja

Un dia t’ancorares, però la força de l’amarratge no ens fou suficient. El teu cos, dúctil i voraç, esperava una pluja a doll, infinita. Una pluja d’aigua alliberadora que et pogués rentar de tot el dolor que t’embornava.
Acceptares la verema de les meves mans en les vinyes del teu tacte. Pàmpols i circells que s’engataven de la llum daurada que ens naixia. Acceptares el drenatge, les feixes i terraplens, que t’oferia. Acceptares l’única forma que coneixia d’estimar-te.
Ara et sóc lluny i es precipita la pluja entreoberta, com una rialla. Gotes de pluja que s’engalzen, radiants, i franquegen una nova realitat.

Si l’aigua ens fos el tacte alliberador altre cop, el propòsit d’intentar de nou forjar-nos. Si l'aigua ens fos de nou una arbreda. Però només ens queden rastres, indicis, i tota una boira trepanant-nos.