àmbit d’intervenció

I, finalment, l’esplendor: ell
amunt, ella avall, ella avall,
ell amunt, el glutis batent
d’ella, l’abdomen llustrós d’ell,
els crits, els pits imparables, què
més?, què més?

Hèctor Bofill

Ets el cloroform de la mètrica,
el punt additiu de la temptació.
M’infectes deliciosament
d’una malura:
la teva pell.

I, dic:

Palpar,
con ningú altre ho ha fet.
Emergir dialectes i esperar
l’imparable despullar-nos.
Mirar com l’angle es dilata assenyalant
el camí més recte on endinsar-te.
Encastats d’un fanatisme bullent,
primitiu, obrir-nos,
deixar-nos fer, i no abdicar
de la certesa del moment.

i tot de sobte

I tot de sobte, brosta un fogall
adolorit
per la congesta del clos.

Sovint, somio una font brollar,
una font inconeguda, que de nit
em precipita un nou germinar.

Un cruixir de saó invisible
s’apodera, de paraules abeurades
en la llarga espera.

Peregrino la teva mar,
embolcallat,
d’un desig nonat.

Segueix fent
bullir l’olla:
dinarem aviat.

he decidit

Tu que creixes en el misteri de la flama
i tens el poder del mot.
Tu sempre, tu.

He decidit deixar-me seduir
per la teva gota malaia,
per la força del vent que t’atalaia.

Humit per la teva aigua cadenciosa
em floreixen marfulls, un món tangible
de cadències, va cap amunt.

M’assolello en les teves declinacions
fins a tornar-me l’esgarrifança
que et recorre tota la pell
i, fondre’m en el teu cos calent.

Un perill inflamable em penetra,
a cada nou pas
i, m’acaro a tots els cavalls desbocats
de la teva Troya.

Quina Odissea m’espera?

un llarg camí

Cercàvem or i vam baixar a la mina.

I la foscor s'il·luminà de sobte

perquè érem dos a contradir la nit.

Joan Vinyoli

-

Creiem que vivim en la terra, però en ella, només, hi descansem la planta dels peus: vivim en el cel.

Va que rebenta un desig de tu, un desig de mar esbocat al roquissar. Ones llepant els peus penya-segats d’un far. Ones onejant-me, onejant-te. Ones cercant la cala closa on entrar, mar en calma, a l’arenal.
Batecs corals ens alimenten, esdevenint fetitxes. Ens fem endevins de l’incert; botàniques consignes.

Convoco el policrom del gest que em faci vèncer l’indecís, que doní més llum encara a les ombres. En el bardissar del temps trobem nous olfactes, alguns, de clandestins, polposos, que ens fan caminar descalços per una set immensa de besos. Sedejats de sol, els cossos balbs escampen, una dèria sonàmbula, infèrtil, de dubtes.

Em parles com si res, com si res del percebut, del sentit, l’experimentat, captat, notat, anotat, sofert, trobat, com si tot això que passa —que ens passa— no fora una realitat. M’exhortes a reptar, a entresentir-me. Sincerament, accepto la meva set.

Tot és tan simple o tan complex com decidim de veure-ho. Límit o il·limitat, una forma de ser, de sentir, de viure. Certament som, la justa mesura del que volem. Som propòsit factible, drecera de nosaltres mateixos, som mil vides en una, un rostre amb moltes cares, mil cossos encaixant-nos. Som dos, a contradir la nit.

invoco els senyals

Mouen les branques arbres que callen.

Joan Carles González Pujalte

Trobes les lletres perfectes, que conjuren la combinació, i poc a poc et donen l’accés a tot el que sóc. M’has fet creure, de nou, en el gest possible del pètal descloent-se. Ara, et voldria ben real, i que veiessis el ram d’orquídies que duc a les mans. Vestit d’esperança, assolello, la font perduda en l’obaga, i invoco, la llavor amagada al sembrat. He vist poderoses, com les gavines, serpentegen els límits d’un ràfec. Aquest futur espai que crees, voldria que no fos irreal.

passeges pel misteri

És quan beso que hi veig clar

foll d'una dolça metzina

(adaptació d'uns versos de J.V. Foix)

Passeges per la ciutat i cerques la història d’un amor, per la portada, deixant-te dur per una febre erràtica que t’arrela i s’escampa.
Voldria entrar en aquest dins, somiat, voltat de misteri, i poder arrelar en el més fèrtil del teu nom indefugible.
Si ho vols, em trobaràs rere la J d’aquest joc de paraules, amb els braços oberts per acollir-te.

Anit, sota l’arbreda, bufava un vent indomable que feu ressuscitar el mite del drac.

magnetisme

Estimava les vinyes i la terra.
Però un setembre va marxar després de la verema,
quan una mà exaltada va tocar la seva
i se’n meravellà,

Eudald Puig

-

T’escorreràs orgàstica sobre el llençol de les paraules, amb la consciència intensa del perfum de les roses. Fràgil, alenaràs, tota una vida de misteri magnètic, un remolí de bruixeria que t’envesteix. El vent, perfumat de màquies aromàtiques, et durà un calfred potent, que et recorrerà l’espinada; seran les meves mans engrapadores arremolinant-se en la inconsciència més vertadera. Tot et serà un càntic, i voldràs misericòrdia.

l'ecletxa introbada

Saps entrar en les paraules
en les juntes d’un vers
en el camí d’un so
en la guspira esperada
que ho pren tot

Biel Mesquida

-

Aquàrium

de paraules banyades de frisança.
Tota la tundra espera el desglaç.
Penso en el temps que transcorre alliberant-nos,

mentre recerco, l’escletxa introbada,

el principi de la infinitud d’un nou cicle.

D’aquí estant, espero, i travesso l’enyor.

cellerer

tot consisteix en posar la mà
damunt la paraula adequada.

Joan Fortuny

-

No dubto de la plenamar, ni de l’almadrava on m’atanses. Vaig néixer sense macles, amb força per cridar. La meva terra és la pedra que s’esmicola, fèrtil, si la saps cavar. Un calfred creixent, s’obra, en cascada d’eurítmies. Ens esperen vinyes recaragoladisses, nous bancals, on enòlegs, podrem veremar.

T’he buscat en els racons més somniats, en les tarteres, en la precipitació del llamp irrefutable, irracional, i, sóc cegat per la fulgent llum de l’arc voltaic que m’has encès.
Enquimerat en un babèlic sentir, intento, abastar-te totes les textures, sonoritats murmurioses i germinals. Cerco, l’àmbit on transgredir el paisatge estèril i, projectar la paraula, amb tota la seva sensualitat, fins acarar-nos. Més enllà de tota boira podem descobrir el marjal, on despullar-nos, i donar-nos el verb, com l’encens, hipnòtics de llavors inèdites. Una primavera tàntrica s’obre amb l’impuls temerari dels indomables.

Mascarones el tallamar d’aquest creure en l’inajornable.

Accepto el repte.

-

artigadelmot@terra.es

no oblido els teus enigmes

Ella es irrepetible.
Nació en las piedras donde empieza mi desorden.

Eduardo Langagne

Ningú sap de la ferida oberta la cicatriu.
Una estranya entrega sense límit, ens escuda.
Governes el criteri, la proporció esquiva de la llengua, l’accent del subjuntiu més perfecte. Tens el secret de la mirada, l’asèpsia de les nafres, el cosir ras del manuscrit.
Intento endevinar el foc que, sufocant, imagino pel resplendor; el fruit fragant que regalimes.
Quina distancia ens separa de les marees?

Torno a invocar-te: dóna’m amor, ben endins de la paraula.

heura

Em circumscrius
quan tornes a la conjugació,
al fer de dintre.
De tu neixen les simetries aclaparants
i l’enyor profund del càntic.
Senzillament improvisem el comprendre
de tant de temps de ser cercles.

Em pregunto si,
també trobaré,
entre els teus dits,
la música dels cedres.

galivança

tot allò que es desfà
violenta el decurs del que resta.

Rosina Ballester

Et visc en la incògnita,
en el desfici de les figuracions,
en l’ofici de perviure’t.
Només tinc una pregunta, constant;
l’addicció al monosíl·lab: Tu?

fruit del teu ventre

Había que escribir sin para qué, sin para quién.

El cuerpo se acuerda de un amor como encender la lámpara.

El silencio es tentación y promesa.

Alejandra Pizarnik

La sensibilitat amb que aculls les meves mans, aquesta sed d’aigua, és l’aquarel·la que en la seva transparència pal·latal, vibra, i pobla de somnis la desmemòria. Filament incandescent, agitació, fràgil volcà de cremor íntima. M’acato bèstia-esgarrapat per dins, envaït, atuït, desitjat d’incontinència, abrusat pel turment del teu cos de lava. A la pell se’m clava l’ardor, fiblada cel·lulada esgarrapant-me i rebento en un panteix orgànic alimentat per l’espera de més.

assolar-se

Ja n’hem parlat, sóc un desconegut per tu.
Mai no hauria cregut la possibilitat de pensar-te, de creure’t tan a prop que el prodigi dels teus dits de sol em facilitin el desglaç. Sense fronteres, sense límits, sense dominis, sense el conquerit o l’inconquerible, només la teva presència osmòtica que em dissol. Inclús pot ser que et preguntis per la llavor olorosa i vellutada d’un antic desig feraç, que desperta l’animal intacte, l’animal més primitiu i febrosenc, el ritu voluptuós de la passió.
Em pregunto com trobar el més naïf del teu cos i engendrar de nou la duna on deixar-hi caure flocs de tendresa.

Amb tota simplicitat: aprendre a ser feliç en l’anar, i no esperar a l’arribar.

Itaca

Regalimava la melmelada de tomàquet pels teus pits turgents. Te’ls llepava. Peixos platejats els teus mugrons s’alçaven, trampejant el paladar, meduses de mar entre la pell assaonadora. Notava el bleix desbocat, àvid, del ritme entrant que t’ocenoagrafiava. Antigues imatges em sobrevenien, bellament compassades, estremint-me en el delit de tu; el delit d’obrir la caixa de Pandora. Ràfegues i tràfecs de sentir emmelmelant-se en el teu cos de dona. Sobreviscuts d’un llenguatge químic perseguia el record d’una l’Itaca selvàtica on abocar-me.