diàspora

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Josep Palau i Fabre

Només el pas del temps
ens dona el poder de recordar.

Així començà una tarda de sol
estirat al sofà de casa,
intentant imaginar-te.

Potser serà de matinada, on sola,
notaràs un calfred,
i no t’atreviràs a despertar-te.

Potser, imaginar-te, sigui l’extrem
més proper
que tinc de trobar-te.

Hi ha somnis que volen ser fogueres,
ens esperen silenciosos
encenent-nos el desig com una diàspora.

L’arquitectura del teu cos creix,
dia a dia, i un tumult de plenitud
desemboca en un hermètic anhel.

Tot és i no és alhora,
per això
deixa’m sentir la teva bellesa oculta.