Estaves assedegada
i la voracitat mateixa ens va estremir.
Els teus dits eren cabòries
d’una tènue llum que s’encenia,
els encenalls
d’un hivern que naixia fumejant.
Quina inèrcia et plorava
d’aquells dits d’aigua!
És cert que tot ressona
i l’oblit pot ser el recer on reconstruir-nos.
i la voracitat mateixa ens va estremir.
Els teus dits eren cabòries
d’una tènue llum que s’encenia,
els encenalls
d’un hivern que naixia fumejant.
Quina inèrcia et plorava
d’aquells dits d’aigua!
És cert que tot ressona
i l’oblit pot ser el recer on reconstruir-nos.
1 comentari:
Dits d'aigua... quina imatge més evocadora...
Publica un comentari a l'entrada