un llarg camí

Cercàvem or i vam baixar a la mina.

I la foscor s'il·luminà de sobte

perquè érem dos a contradir la nit.

Joan Vinyoli

-

Creiem que vivim en la terra, però en ella, només, hi descansem la planta dels peus: vivim en el cel.

Va que rebenta un desig de tu, un desig de mar esbocat al roquissar. Ones llepant els peus penya-segats d’un far. Ones onejant-me, onejant-te. Ones cercant la cala closa on entrar, mar en calma, a l’arenal.
Batecs corals ens alimenten, esdevenint fetitxes. Ens fem endevins de l’incert; botàniques consignes.

Convoco el policrom del gest que em faci vèncer l’indecís, que doní més llum encara a les ombres. En el bardissar del temps trobem nous olfactes, alguns, de clandestins, polposos, que ens fan caminar descalços per una set immensa de besos. Sedejats de sol, els cossos balbs escampen, una dèria sonàmbula, infèrtil, de dubtes.

Em parles com si res, com si res del percebut, del sentit, l’experimentat, captat, notat, anotat, sofert, trobat, com si tot això que passa —que ens passa— no fora una realitat. M’exhortes a reptar, a entresentir-me. Sincerament, accepto la meva set.

Tot és tan simple o tan complex com decidim de veure-ho. Límit o il·limitat, una forma de ser, de sentir, de viure. Certament som, la justa mesura del que volem. Som propòsit factible, drecera de nosaltres mateixos, som mil vides en una, un rostre amb moltes cares, mil cossos encaixant-nos. Som dos, a contradir la nit.