invoco els senyals

Mouen les branques arbres que callen.

Joan Carles González Pujalte

Trobes les lletres perfectes, que conjuren la combinació, i poc a poc et donen l’accés a tot el que sóc. M’has fet creure, de nou, en el gest possible del pètal descloent-se. Ara, et voldria ben real, i que veiessis el ram d’orquídies que duc a les mans. Vestit d’esperança, assolello, la font perduda en l’obaga, i invoco, la llavor amagada al sembrat. He vist poderoses, com les gavines, serpentegen els límits d’un ràfec. Aquest futur espai que crees, voldria que no fos irreal.