Ella es irrepetible.
Nació en las piedras donde empieza mi desorden.
Nació en las piedras donde empieza mi desorden.
Eduardo Langagne
Ningú sap de la ferida oberta la cicatriu.
Una estranya entrega sense límit, ens escuda.
Governes el criteri, la proporció esquiva de la llengua, l’accent del subjuntiu més perfecte. Tens el secret de la mirada, l’asèpsia de les nafres, el cosir ras del manuscrit.
Intento endevinar el foc que, sufocant, imagino pel resplendor; el fruit fragant que regalimes.
Quina distancia ens separa de les marees?
Torno a invocar-te: dóna’m amor, ben endins de la paraula.
Una estranya entrega sense límit, ens escuda.
Governes el criteri, la proporció esquiva de la llengua, l’accent del subjuntiu més perfecte. Tens el secret de la mirada, l’asèpsia de les nafres, el cosir ras del manuscrit.
Intento endevinar el foc que, sufocant, imagino pel resplendor; el fruit fragant que regalimes.
Quina distancia ens separa de les marees?
Torno a invocar-te: dóna’m amor, ben endins de la paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada