cellerer

tot consisteix en posar la mà
damunt la paraula adequada.

Joan Fortuny

-

No dubto de la plenamar, ni de l’almadrava on m’atanses. Vaig néixer sense macles, amb força per cridar. La meva terra és la pedra que s’esmicola, fèrtil, si la saps cavar. Un calfred creixent, s’obra, en cascada d’eurítmies. Ens esperen vinyes recaragoladisses, nous bancals, on enòlegs, podrem veremar.

T’he buscat en els racons més somniats, en les tarteres, en la precipitació del llamp irrefutable, irracional, i, sóc cegat per la fulgent llum de l’arc voltaic que m’has encès.
Enquimerat en un babèlic sentir, intento, abastar-te totes les textures, sonoritats murmurioses i germinals. Cerco, l’àmbit on transgredir el paisatge estèril i, projectar la paraula, amb tota la seva sensualitat, fins acarar-nos. Més enllà de tota boira podem descobrir el marjal, on despullar-nos, i donar-nos el verb, com l’encens, hipnòtics de llavors inèdites. Una primavera tàntrica s’obre amb l’impuls temerari dels indomables.

Mascarones el tallamar d’aquest creure en l’inajornable.

Accepto el repte.

-

artigadelmot@terra.es