assolar-se

Ja n’hem parlat, sóc un desconegut per tu.
Mai no hauria cregut la possibilitat de pensar-te, de creure’t tan a prop que el prodigi dels teus dits de sol em facilitin el desglaç. Sense fronteres, sense límits, sense dominis, sense el conquerit o l’inconquerible, només la teva presència osmòtica que em dissol. Inclús pot ser que et preguntis per la llavor olorosa i vellutada d’un antic desig feraç, que desperta l’animal intacte, l’animal més primitiu i febrosenc, el ritu voluptuós de la passió.
Em pregunto com trobar el més naïf del teu cos i engendrar de nou la duna on deixar-hi caure flocs de tendresa.

Amb tota simplicitat: aprendre a ser feliç en l’anar, i no esperar a l’arribar.