Itaca

Regalimava la melmelada de tomàquet pels teus pits turgents. Te’ls llepava. Peixos platejats els teus mugrons s’alçaven, trampejant el paladar, meduses de mar entre la pell assaonadora. Notava el bleix desbocat, àvid, del ritme entrant que t’ocenoagrafiava. Antigues imatges em sobrevenien, bellament compassades, estremint-me en el delit de tu; el delit d’obrir la caixa de Pandora. Ràfegues i tràfecs de sentir emmelmelant-se en el teu cos de dona. Sobreviscuts d’un llenguatge químic perseguia el record d’una l’Itaca selvàtica on abocar-me.