l’admissió del dubte

M’he acalat a la bellesa
que se’t desclou.
M’he desmembrat en la fosca
d’aquest hivern duríssim.
Sota la llum del vespre m’he despullat,
analfabet,
i et voldria fer un poema en estat de precipitació extrem.

Inerme sota els teus turments
assajo la capacitat de capgirar l’ordre,
de perforar la nit que em perdura.
No importa que s’escurcin els dies,
a la pell encara,
a la pell,
duc la lleugeresa de les teves carícies.