Artiga del mot

ophiussa

2007-06-30T01:47:00.000+02:00

Torno d'una illa
que es fa difícil d'oblidar,
on la pell calcària
es desfà gota a gota.

l’imperceptible batec del caos

2007-05-25T11:01:00.000+02:00

M’arrossego per l’ombra del dia

com ho fan els serpents de la nit,

i sols repto per sorres desèrtiques

que engoleix el vertigen insomne

d’un rellotge d’arena infinit!

Anna Maria Ticoulat

Tot és un espedat,
l’inici del caos,
caiguda a plom.

Somnis impossibles esdevenen
el perfecte buit per on caure
etílic de tu, per on
començar a aprendre a volar.

Anàrem a l’embarcament del dol

2007-05-19T21:23:00.000+02:00

T’estim per sempre, aquest vespre.

Biel Mesquida

S’encavalca la partença i tota la fúria
del pensat. Envio i rebo el silenci increscendo,
mortuori, la mudesa ofegadora del buit.
El buit del teu nom de campana
que no ressona. El buit de les mans.

Saps que no sé estimar d’altre manera
que abocant-te tot l’amor, però te’n vas
a l’embarcament del dol, a la dissolta formula
d’esperar que l’heura torni a cobrir-ho tot.

tocar-te

2007-05-16T22:02:00.000+02:00

tot ho fem per últim cop

Carles Camps

Camps de roselles per tot. Un mar
de blat per madurar. L’olor
de terra mullada endinsant-se’t.
Voldria que les paraules fossin mans
i tocar-te.

por

2007-05-14T06:23:00.000+02:00

Rere un adéu no hi ha mai res rodó.

no ser-te

2007-05-13T17:27:00.000+02:00

dels pous de la por
de les llacunes ermes
tornes
sense que la tènue
claredat d’aquest matí
d’hivern pugui
mai abastar-te.

Carles M. Sanuy

Una suor freda em diu la distància.

Fem passos buits i
tot el que hem perdut
sense haver-ho viscut,
ni tan sols un guany,
ens envelleix l’esperança.

Som supervivents del no ser.

palpa'm

2007-05-11T18:14:00.000+02:00

Amantes insólitos,
nunca nos reunimos, ni por casualidad,
a oler la lluvia, ni a agitar banderas
ni a cerrar las ventanas
ni a inventar, ni siquiera
inventar
algo cierto.

Irene Gruss

L'escletxa de llum que has obert
m'il·lumina,
franquejant-te el pas
i,
t'escric:
palpa'm.

T'esperaré amb la tassa de té,
els besos amb aroma d'anís.
T'esperaré amb les mans
ofertes.

per tu

2007-05-10T13:53:00.000+02:00

oníric

2007-05-09T22:02:00.000+02:00

Alguns dies les illes
no són només la terra.
Alguns dies, alguns,
les illes som nosaltres,
les indefenses illes,
petits bocins de mar.

Jaime Preto Hepworth

Sondejo amb el batímetre
fins on caldrà interrogar.
Has humitejat el temps
del meu cor. Cada fragment
del teu dins dins meu. Cada memòria
narcòtica abolint l’instint.
L’esclat de créixer
de les llavors bategant-me,
pregonant la dèria
de ser-te.

noema

2007-05-07T21:54:00.000+02:00

¿Ben bé era un far allò que desitjàvem
o bé l’esforç d’il·luminar en el text
el nom rebel que en la traducció
ni tu ni jo podríem manllevar?

Susanna Rafart

Sota la llum finíssima del matí
que omple el buit de la meva cambra
t’he recordat com aigua bullent evaporant-se.

De forma inevitable, no hi ha bes possible
en aquesta perifèria d’amor on m’aboques.
Caurà el desig begut per la distància
i ens banyarem de franc en les paraules negres
d’aquest naixent noema.

usdefruit

2007-05-05T15:23:00.000+02:00

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Josep M. de Sagarra

Apropa’t a mi, amb la paraula justa, dius.

Passejo per la plaça porxada del meu anhel, i tu hi ets, envoltant-me. M’acaro a la ferocitat encarnada del dubte, m’enfronto a la hipotèrmia del no. Estic sotmès al miasma que desprens, i vull revelar-me contra el cànon establert.
Si vols, seré: qui vulguis, qui et reobri totes les humitats, qui fecundi amb l’aigua de la teva font el rumb indefinit de les tardes, qui ,sense més, entapissi de records la teva pell acaronada. Si vols: seré en tu, el mateix camí.

diàspora

2007-05-04T00:01:00.000+02:00

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Josep Palau i Fabre

Només el pas del temps
ens dona el poder de recordar.

Així començà una tarda de sol
estirat al sofà de casa,
intentant imaginar-te.

Potser serà de matinada, on sola,
notaràs un calfred,
i no t’atreviràs a despertar-te.

Potser, imaginar-te, sigui l’extrem
més proper
que tinc de trobar-te.

Hi ha somnis que volen ser fogueres,
ens esperen silenciosos
encenent-nos el desig com una diàspora.

L’arquitectura del teu cos creix,
dia a dia, i un tumult de plenitud
desemboca en un hermètic anhel.

Tot és i no és alhora,
per això
deixa’m sentir la teva bellesa oculta.

escletxa de llum

2007-05-03T00:30:00.000+02:00

Quan arribaré, portant-te l’alta saviesa dels boscos i la
remor de les amples fulles de la nit,
tindràs un pleniluni de sínia materna per als meus
besos d’aigua llarga…

Agustí Bartra

M’endinso en una zona magnètica,
vorejant l’abisme. Tinc l’arca
aparellada, la cleda on refugiar-nos.
La lluna de maig encatifa
la fosca mar.
D’una immensitat freda és el record.
Esculls, inquieten el rumb,
però els vents són benignes
i hi ha llum al far.

gairebé esglaons

2007-05-02T10:06:00.000+02:00

Aquest dolor
de vida cada cop
més viu. Ja res
et calma el temps.

Carles Camps Mundó

Convé, de tan en tan, submergir-nos
en el saqueig de temples i castells,
inquirir-nos en l’èxtasi de l’espera
i reobrir l’adormit inici del caminar.

Després, començar a sorprendre’ns
de l’absència de dolor i massivament
irrompre en el plaer d’arrapar-nos
a l’eterna pluja del sentir.

la revolució permanent

2007-05-01T00:21:00.000+02:00

Encara miren a les velles proes
els ulls que saben els camins del mar.

Salvador Espriu

Les orquídies, encara, són ofertes
a l’embat de claror fúlgida que entra
pel finestral. Tota una civilització
s’aglutina, en l’emparrat de llum
immolada, en el retronar de l’òxid
que, el temps d’espera, ha fet
créixer. Però una passió recognoscible
blega dins el metall, fins
entossudir l’arcaic magnetisme.
Les empremtes ens prometen
un antic saber que havíem oblidat.

àmbit d’intervenció

2007-04-30T15:54:00.000+02:00

I, finalment, l’esplendor: ell
amunt, ella avall, ella avall,
ell amunt, el glutis batent
d’ella, l’abdomen llustrós d’ell,
els crits, els pits imparables, què
més?, què més?

Hèctor Bofill

Ets el cloroform de la mètrica,
el punt additiu de la temptació.
M’infectes deliciosament
d’una malura:
la teva pell.

I, dic:

Palpar,
con ningú altre ho ha fet.
Emergir dialectes i esperar
l’imparable despullar-nos.
Mirar com l’angle es dilata assenyalant
el camí més recte on endinsar-te.
Encastats d’un fanatisme bullent,
primitiu, obrir-nos,
deixar-nos fer, i no abdicar
de la certesa del moment.

i tot de sobte

2007-04-30T14:41:00.000+02:00

I tot de sobte, brosta un fogall
adolorit
per la congesta del clos.

Sovint, somio una font brollar,
una font inconeguda, que de nit
em precipita un nou germinar.

Un cruixir de saó invisible
s’apodera, de paraules abeurades
en la llarga espera.

Peregrino la teva mar,
embolcallat,
d’un desig nonat.

Segueix fent
bullir l’olla:
dinarem aviat.

he decidit

2007-04-29T00:33:00.000+02:00

Tu que creixes en el misteri de la flama
i tens el poder del mot.
Tu sempre, tu.

He decidit deixar-me seduir
per la teva gota malaia,
per la força del vent que t’atalaia.

Humit per la teva aigua cadenciosa
em floreixen marfulls, un món tangible
de cadències, va cap amunt.

M’assolello en les teves declinacions
fins a tornar-me l’esgarrifança
que et recorre tota la pell
i, fondre’m en el teu cos calent.

Un perill inflamable em penetra,
a cada nou pas
i, m’acaro a tots els cavalls desbocats
de la teva Troya.

Quina Odissea m’espera?

un llarg camí

2007-04-25T23:17:00.000+02:00

Cercàvem or i vam baixar a la mina.

I la foscor s'il·luminà de sobte

perquè érem dos a contradir la nit.

Joan Vinyoli

Creiem que vivim en la terra, però en ella, només, hi descansem la planta dels peus: vivim en el cel.

Va que rebenta un desig de tu, un desig de mar esbocat al roquissar. Ones llepant els peus penya-segats d’un far. Ones onejant-me, onejant-te. Ones cercant la cala closa on entrar, mar en calma, a l’arenal.
Batecs corals ens alimenten, esdevenint fetitxes. Ens fem endevins de l’incert; botàniques consignes.

Convoco el policrom del gest que em faci vèncer l’indecís, que doní més llum encara a les ombres. En el bardissar del temps trobem nous olfactes, alguns, de clandestins, polposos, que ens fan caminar descalços per una set immensa de besos. Sedejats de sol, els cossos balbs escampen, una dèria sonàmbula, infèrtil, de dubtes.

Em parles com si res, com si res del percebut, del sentit, l’experimentat, captat, notat, anotat, sofert, trobat, com si tot això que passa —que ens passa— no fora una realitat. M’exhortes a reptar, a entresentir-me. Sincerament, accepto la meva set.

Tot és tan simple o tan complex com decidim de veure-ho. Límit o il·limitat, una forma de ser, de sentir, de viure. Certament som, la justa mesura del que volem. Som propòsit factible, drecera de nosaltres mateixos, som mil vides en una, un rostre amb moltes cares, mil cossos encaixant-nos. Som dos, a contradir la nit.

invoco els senyals

2007-04-25T16:44:00.000+02:00

Mouen les branques arbres que callen.

Joan Carles González Pujalte

Trobes les lletres perfectes, que conjuren la combinació, i poc a poc et donen l’accés a tot el que sóc. M’has fet creure, de nou, en el gest possible del pètal descloent-se. Ara, et voldria ben real, i que veiessis el ram d’orquídies que duc a les mans. Vestit d’esperança, assolello, la font perduda en l’obaga, i invoco, la llavor amagada al sembrat. He vist poderoses, com les gavines, serpentegen els límits d’un ràfec. Aquest futur espai que crees, voldria que no fos irreal.

passeges pel misteri

2007-04-24T21:36:00.000+02:00

És quan beso que hi veig clar

foll d'una dolça metzina

(adaptació d'uns versos de J.V. Foix)

Passeges per la ciutat i cerques la història d’un amor, per la portada, deixant-te dur per una febre erràtica que t’arrela i s’escampa.
Voldria entrar en aquest dins, somiat, voltat de misteri, i poder arrelar en el més fèrtil del teu nom indefugible.
Si ho vols, em trobaràs rere la J d’aquest joc de paraules, amb els braços oberts per acollir-te.

Anit, sota l’arbreda, bufava un vent indomable que feu ressuscitar el mite del drac.

magnetisme

2007-04-23T00:12:00.000+02:00

Estimava les vinyes i la terra.
Però un setembre va marxar després de la verema,
quan una mà exaltada va tocar la seva
i se’n meravellà,

Eudald Puig

T’escorreràs orgàstica sobre el llençol de les paraules, amb la consciència intensa del perfum de les roses. Fràgil, alenaràs, tota una vida de misteri magnètic, un remolí de bruixeria que t’envesteix. El vent, perfumat de màquies aromàtiques, et durà un calfred potent, que et recorrerà l’espinada; seran les meves mans engrapadores arremolinant-se en la inconsciència més vertadera. Tot et serà un càntic, i voldràs misericòrdia.

l'ecletxa introbada

2007-04-22T22:09:00.000+02:00

Saps entrar en les paraules
en les juntes d’un vers
en el camí d’un so
en la guspira esperada
que ho pren tot

Biel Mesquida

Aquàrium

de paraules banyades de frisança.
Tota la tundra espera el desglaç.
Penso en el temps que transcorre alliberant-nos,

mentre recerco, l’escletxa introbada,

el principi de la infinitud d’un nou cicle.

D’aquí estant, espero, i travesso l’enyor.

cellerer

2007-04-22T10:50:00.000+02:00

tot consisteix en posar la mà
damunt la paraula adequada.

Joan Fortuny

No dubto de la plenamar, ni de l’almadrava on m’atanses. Vaig néixer sense macles, amb força per cridar. La meva terra és la pedra que s’esmicola, fèrtil, si la saps cavar. Un calfred creixent, s’obra, en cascada d’eurítmies. Ens esperen vinyes recaragoladisses, nous bancals, on enòlegs, podrem veremar.

T’he buscat en els racons més somniats, en les tarteres, en la precipitació del llamp irrefutable, irracional, i, sóc cegat per la fulgent llum de l’arc voltaic que m’has encès.
Enquimerat en un babèlic sentir, intento, abastar-te totes les textures, sonoritats murmurioses i germinals. Cerco, l’àmbit on transgredir el paisatge estèril i, projectar la paraula, amb tota la seva sensualitat, fins acarar-nos. Més enllà de tota boira podem descobrir el marjal, on despullar-nos, i donar-nos el verb, com l’encens, hipnòtics de llavors inèdites. Una primavera tàntrica s’obre amb l’impuls temerari dels indomables.

Mascarones el tallamar d’aquest creure en l’inajornable.

Accepto el repte.

artigadelmot@terra.es

no oblido els teus enigmes

2007-04-21T12:06:00.000+02:00

Ella es irrepetible.
Nació en las piedras donde empieza mi desorden.

Eduardo Langagne

Ningú sap de la ferida oberta la cicatriu.
Una estranya entrega sense límit, ens escuda.
Governes el criteri, la proporció esquiva de la llengua, l’accent del subjuntiu més perfecte. Tens el secret de la mirada, l’asèpsia de les nafres, el cosir ras del manuscrit.
Intento endevinar el foc que, sufocant, imagino pel resplendor; el fruit fragant que regalimes.
Quina distancia ens separa de les marees?

Torno a invocar-te: dóna’m amor, ben endins de la paraula.

heura

2007-04-17T23:58:00.000+02:00

Em circumscrius
quan tornes a la conjugació,
al fer de dintre.
De tu neixen les simetries aclaparants
i l’enyor profund del càntic.
Senzillament improvisem el comprendre
de tant de temps de ser cercles.

Em pregunto si,
també trobaré,
entre els teus dits,
la música dels cedres.

galivança

2007-04-16T23:29:00.000+02:00

tot allò que es desfà
violenta el decurs del que resta.

Rosina Ballester

Et visc en la incògnita,
en el desfici de les figuracions,
en l’ofici de perviure’t.
Només tinc una pregunta, constant;
l’addicció al monosíl·lab: Tu?

fruit del teu ventre

2007-04-13T20:05:00.000+02:00

Había que escribir sin para qué, sin para quién.

El cuerpo se acuerda de un amor como encender la lámpara.

El silencio es tentación y promesa.

Alejandra Pizarnik

La sensibilitat amb que aculls les meves mans, aquesta sed d’aigua, és l’aquarel·la que en la seva transparència pal·latal, vibra, i pobla de somnis la desmemòria. Filament incandescent, agitació, fràgil volcà de cremor íntima. M’acato bèstia-esgarrapat per dins, envaït, atuït, desitjat d’incontinència, abrusat pel turment del teu cos de lava. A la pell se’m clava l’ardor, fiblada cel·lulada esgarrapant-me i rebento en un panteix orgànic alimentat per l’espera de més.

assolar-se

2007-04-12T18:58:00.001+02:00

Ja n’hem parlat, sóc un desconegut per tu.
Mai no hauria cregut la possibilitat de pensar-te, de creure’t tan a prop que el prodigi dels teus dits de sol em facilitin el desglaç. Sense fronteres, sense límits, sense dominis, sense el conquerit o l’inconquerible, només la teva presència osmòtica que em dissol. Inclús pot ser que et preguntis per la llavor olorosa i vellutada d’un antic desig feraç, que desperta l’animal intacte, l’animal més primitiu i febrosenc, el ritu voluptuós de la passió.
Em pregunto com trobar el més naïf del teu cos i engendrar de nou la duna on deixar-hi caure flocs de tendresa.

Amb tota simplicitat: aprendre a ser feliç en l’anar, i no esperar a l’arribar.

Itaca

2007-04-09T01:22:00.000+02:00

Regalimava la melmelada de tomàquet pels teus pits turgents. Te’ls llepava. Peixos platejats els teus mugrons s’alçaven, trampejant el paladar, meduses de mar entre la pell assaonadora. Notava el bleix desbocat, àvid, del ritme entrant que t’ocenoagrafiava. Antigues imatges em sobrevenien, bellament compassades, estremint-me en el delit de tu; el delit d’obrir la caixa de Pandora. Ràfegues i tràfecs de sentir emmelmelant-se en el teu cos de dona. Sobreviscuts d’un llenguatge químic perseguia el record d’una l’Itaca selvàtica on abocar-me.

gotes de pluja

2007-02-08T11:48:00.000+02:00

Un dia t’ancorares, però la força de l’amarratge no ens fou suficient. El teu cos, dúctil i voraç, esperava una pluja a doll, infinita. Una pluja d’aigua alliberadora que et pogués rentar de tot el dolor que t’embornava.
Acceptares la verema de les meves mans en les vinyes del teu tacte. Pàmpols i circells que s’engataven de la llum daurada que ens naixia. Acceptares el drenatge, les feixes i terraplens, que t’oferia. Acceptares l’única forma que coneixia d’estimar-te.
Ara et sóc lluny i es precipita la pluja entreoberta, com una rialla. Gotes de pluja que s’engalzen, radiants, i franquegen una nova realitat.

Si l’aigua ens fos el tacte alliberador altre cop, el propòsit d’intentar de nou forjar-nos. Si l'aigua ens fos de nou una arbreda. Però només ens queden rastres, indicis, i tota una boira trepanant-nos.

tràngol

2007-01-31T23:51:00.000+02:00

No sé si gemegava el claustre però la nit ens va fecundar. No sé si el pont obria el pas a l’aigua que dividia les ribes, però m’acompliria per entrar en un tràngol que s’ajoqués, d’una mar antiquíssima, en l’alenar que t’encunya. D’hipèrboles has fet el joc i amb cantells de sina el desbast.
Accepto el poder de les tempestes i el teu poder de nuar-te. Transvaso tota la potència de l’amor en una carícia. Tu, et remous en una torrentera d’espasmes.

L’origen de les marees te antecedents en la teva pell agitadora.

tot són tentacles

2007-01-29T23:39:00.000+02:00

Tot són tentacles, tot duu escrit el teu nom. Germino impregnat pel dolor, per la força d’una llum convulsa, fortament punyit pel desig violent de tenir-te a prop. I no hi ets en el contemplar de Venècia. No hi ets per corroborar l’ofec de melangia que la tendra sentor de l’aigua em penetra; no hi ets per sufocar la roentor de la llum de la posta sobre el Gran Canal. Camino estèril per la ferralla de l’amor i em deixo arrossegar com una góndola pels canals de la devastació.

Ara només estimo aquestes lletres, que no sé ni si t’arribaran.

cerco

2007-01-23T01:36:00.000+02:00

Un matí sense croissants, sense xocolata, sense tu. Un matí més en que se m’escampen els sentiments que havia intentat no recórrer, mentre allito tot el dolor del desig dels teus pits infranquejables. Duc imprès el teu estigma com una flama incandescent. I cerco l’entrada a l’amor per sortir d’aquest amotinament.
Me’n vaig a Venècia.

assedegada

2007-01-17T00:30:00.000+02:00

Estaves assedegada
i la voracitat mateixa ens va estremir.
Els teus dits eren cabòries
d’una tènue llum que s’encenia,
els encenalls
d’un hivern que naixia fumejant.
Quina inèrcia et plorava
d’aquells dits d’aigua!
És cert que tot ressona
i l’oblit pot ser el recer on reconstruir-nos.

aiguat

2007-01-15T16:22:00.000+02:00

S’envola làbil la flaire penetrant,
l’alenada del desig de ser-te.
Com una alba la brisa enceta
el trepig incandescent del martiri.

Imagínat que anoto tots els mots
en la teva pell més blanca
i tu adquireixes forma d’aiguat
en la teva darrera pirueta.

gana

2007-01-10T20:12:00.000+02:00

Toco la gana dels llavis
amb la carícia absurda
de la meva ceguesa al ridícul.
Aboleixo totes les lectures
d’aquest amor tràgic.

aquesta nit sense tu

2007-01-02T00:24:00.000+02:00

L’últim i darrer vers que t’escric
abans de fer-se fosc,
abans que el dolor m’engati,
no ha estat l’antídot necessari
per esventrar el teu desamor.

Aquesta nit
m’he esfondrat en la tristesa,
en un humit soterrani.
Aquesta nit ha estat
duríssima sense tu.

ordir la trama

2006-12-31T19:24:00.000+02:00

Escrivia amb signes tatuats
tot el mareig de l’allau
que la seva no presència enllunava.
Els records travessaven els rellotges de sorra
esdevinguts un desert de calda roent.
L’amor no acomplert s’escapava
a dispesa del silenci buròcrata
que llavorava la grisalla del plor.
Escrivia envestint la fosca
engalzat pel recurs amarg
de reviure la fragant nostàlgia
de no ser l’home nu que avançava
cap a les ones d’aquell mar.
Escrivia per reviure el cant
i fer-ne homenatge.

vent

2006-12-31T00:39:00.000+02:00

Tot el dia ha bufat el vent a doll. Un vent fred i insistent, petri. Un vent que ha trucat les portes de la nostàlgia. Un trànsit d’aire que m’ha entumit, i t'he enyorat. He enyorat les teves mans acaronadores recorrent el meu cos, tot el meu cos. He enyorat les meves, de mans, recorrent-te, resseguint una vegada i una altra la teva pell que em fascina, la teva pell suau, goluda, que respon com un sismògraf enregistrant totes les ones que el meu corrent de riu et vessa. He enyorat la forma que tens de deixar-te abraçar, la forma d’aixoplugar-te abandonant-te a la seguretat dels meus braços i la força que s'hi abancala. He enyorat afalagar les teves sines i el camí humit del teu sexe.

Ebri pel camí de l’extinció he recordat com nedaves per damunt de les meves ones a la manera que ho fan els dofins.

per poder recordar

2006-12-29T13:40:00.000+02:00

Per a poder recordar el roig dels teus llavis
vaig baixar a la botiga de la cantonada
a comprar melmelada de gerds.

Damunt d’una torrada amb mantega
vaig retrobar la dolçor dels teus besos.

l’admissió del dubte

2006-12-28T17:47:00.000+02:00

M’he acalat a la bellesa
que se’t desclou.
M’he desmembrat en la fosca
d’aquest hivern duríssim.
Sota la llum del vespre m’he despullat,
analfabet,
i et voldria fer un poema en estat de precipitació extrem.

Inerme sota els teus turments
assajo la capacitat de capgirar l’ordre,
de perforar la nit que em perdura.
No importa que s’escurcin els dies,
a la pell encara,
a la pell,
duc la lleugeresa de les teves carícies.

travesses

2006-12-28T12:43:00.000+02:00

Cel ras
i cap notícia de tu.

S'entremesclen la llum enfosquida
amb les històries viscudes,
amb l'absència de les teves carícies
a la deriva d'aquest matí de fred.

Exhaust em desperto en el trajecte
d'aquest final de camí.
Als nostres peus un riu
amb ressonàncies de vagó de càrrega.

Travesses la llengua de l’aire
amb lleugeresa,
amb el reclam de la teva tendresa,
amb l’immens poder d’un cavall desbocat.

Travesses la meva nostàlgia del blanc i negre
amb la teva actitud atlètica
de preparar la distància del salt.
A vegades la gana és un tigre irisat.